Desprès de la guerra civil i durant molts anys, antics alumnes del Liceu es reuniren periòdicament per a rememorar les seves vivències escolars. Havien evolucionat per camins diferents però compartien el goig de la retrobada. El fet que, per posar noms coneguts, persones com Víctor Torres,de Joventut Republicana, Francesc Pons, falangista, i Josep Esquerda, militar, o Antoni Bergós, militant d´Acció Catalana, superant la terrible lluita fratricida, tinguessin l´ anhel de trobar-se i recordar plegats, indica clarament que aquella experiència escolar al Liceu els havia marcat profundament.Vol dir també que sobre el Liceu Escolar hi ha moltes coses a recordar, a més del seu dramàtic final sota les bombes franquistes, el 2 de novembre de 1937... Aquest fet sol, tot i ser tan tràgic, no explicaria el desig continuat de reunió, de pervivència en la memòria, per part dels seus antics alumnes.
Hi deu haver quelcom més, en el Liceu!...
Anar a la recerca d´aquesta riquesa interior del Liceu Escolar és, doncs, la base d´aquest article. Perquè les bombes i la pols de les runes que causaren semblen haver enterbolit la visió sobre la història d´aquell col.legi esfondrat pels avions alemanys. La història de la passió pedagògica de Frederic Godàs i Legido, que aconseguí posar en marxa, en un ambient totalment inhòspit, una realitat educativa de primera qualitat. Una realitat que durà força anys, bastants més que els de l´Escola Horaciana de Pau Vila, per exemple!...
Una història fascinant, la del Liceu Escolar de Lleida, que mereix un lloc destacat en la Història de la Pedagogia del nostre país i, naturalment, en la memòria de tots els lleidatans. De fet podríem dir que la història del Liceu Escolar és com un tresor amagat que té la nostra pedagogia que mica en mica s´ha anat descobrint , però que encara no està prou divulgada. Un tresor que fou en el seu moment una realitat viva... i que el fet de descobrir-lo ens enriqueix novament.
Durant la llarga dictadura franquista ningú en gosava parlar-ne públicament, ni del centre ni del seu final, sota les bombes. El silenci era glacial. Només les trobades esmentades dels antic alumnes, mantenien el caliu, el foc sagrat d´una realitat que havia estat vivísima i exultant.
L´arribada de la democràcia, a partir de finals de 1975, permeté que de mica en mica es comencés a parlar del Liceu i del seu fundador, Frederic Godàs i Legido.
El juny de 1978 el seu fill Frederic Godàs i Vila dóna una conferència a la Delegació a Lleida de l´ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona, que dirigia Josepa Reimundi- tots dos vells militants del POUM.
El fill Godàs es preguntava llavors durament:
“Hi ha algú, dels que regeixen actualment els destins de la ciutat, que estigui disposat a defensar públicament el més gran pedagog modern de Lleida? A qui no honora o no respecta els seus avantpassats se li diu que és un descastat. I a una ciutat que oblida
els que ajudaren a formar-la i a fer-la gran intel.lectualment i moralment, què li hem de dir?“
L´any 1979 es produiren les primeres eleccions democràtiques als Ajuntaments i un dels primers actes als que acudí el nou Paer en Cap, Antoni Siurana, fou el 10 de juny a l´actual Sala Jaume Magre, on els antics Alumnes del Liceu conmemoraven el centenari del naixement de Frederic Godàs i Legido, Antoni Sabater i Mur i Humbert Torres i Barberà, tots tres mestres de la seva escola. Com una anècdota per veure com n´era d´incipient aquella democracia - i com n´han canviat els hàbits ! - és interessant potser assenyalar que el Paer en Cap arribà quan ja havia començat l´acte i, tímidament, s´assegué en una de les files del darrera de la Sala . Aviat, però, algú dels organitzadors de l´acte el va veure i tot vencent una real resistència d´ell a pujar, es va fer presidir l´ acte a Antoni Siurana. A les fotografies de l´acte es veuen a la taula presidencial, a més de l´alcalde, a Maria Rúbies, llavors diputada, i Víctor Torres, senador: el reconeixement oficial que demanava Frederic Godàs i Vila pel seu pare, començava a arribar...
A les primeries dels anys 80 s´inaugurava un col.legi nou al barri de Cap-Pont i el Departament d´Ensenyament de la Generalitat de Catalunya proposà de posar-li el nom de “Frederic Godàs”, possibilitat que ja Maria Rúbies, com a regidora a la Paeria en el 79 havia defensat. L´acte oficial del bateig escolar, amb la presència del conseller Joan Guitart, l´alcalde Antoni Siurana i els fills del fundador del Liceu, Elvira i Frederic Godàs, fou molt emocionant. El reconeixement oficial, per part de la Generalitat recuperada, del que havia estat el Liceu Escolar s´intensificava, si bé encara ens quedàvem a l’epidermis de la seva història. (1)
Més endavant, l´any 1985, al diari `Segre´, en el suplement “Aula Oberta” que editava els Serveis Territorials d´Ensenyament a LLeida, es publicava un article de Josepa Reimundi amb un títol ben significatiu : “El Liceu Escolar i la renovació pedagògica”. Així com el fill Godàs havia començat deu anys enrera a reclamar el record per l´obra del seu pare, ara Josepa Reimundi inseria aquest record ja en l´àmbit més general de la renovació pedagògica a Catalunya i feia un resum dels principis pedagògics en què es basava el funcionament del Liceu Escolar.
I, encara recenment, l´Institut Muncipal d´Educació, sota l´impuls de Francesc Pané, anomenà el seu Butlletí “Liceu Escolar”, i en els primers números s´explicaven les línees pedagògiques bàsiques del centre fundat per Godàs.
Ens queda, però, encara aprofundir més en la tasca que havien iniciat Frederic Godàs i Vila i Josepa Reimundi: explicar el contingut de l´obra pedagògica del Liceu Escolar i, sobretot, divulgar-lo. Per això trobo especialment important la iniciativa que ha pres l´actual govern municipal a la Paeria, i en particular, l´actual responsable de l´IME, Ramon Camats, de commemorar el centenari del Liceu i impulsar l´edició d´un llibre relacionat amb el que fou i representà el Liceu en la pedagogia del seu temps.
Hem d´evitar que el Liceu sigui només “Ah!- aquella - escola - que - fou - enfonsada pels - avions - del - bàndol – franquista – el - 37!.. ”Quedar-se en aquest tòpic és tan injust per a la tasca titánica - sí, titànica! - que desenvoluparen Frederic Godàs i els seus col.laboradors, que cal aconseguir que sigui molt més reconeguda del que ho ha estat fins ara. El fill Frederic Godàs es lamentava del fet que el nom del seu pare no estigués a l’Enciclopèdia Catalana, com hi són els de Joan Bardina, Palau Vera o Eladi Homs... I tenia - té! - tota la raó !
Es cert que d´a l.lusions a la història del Liceu, ja n´existeixen. La tesi de llicenciatura, no publicada, d’Amparo Miñambres, professora de la UdL, sobre “Instituciones culturales y formativas leridanas, 1700-1930” ( presentada l´any 1973 ) li dedicà un interessant capítol.
(1) És molt agradable de constatar que en el C.P “Frederic Godàs” s´ha creat una tradició coral excel.lent . De fa anys, la mestra Teresa Monné ensenya cançons als seus alumnes i hi dirigeix una coral de gran categoria . L´ esperit del mestre Antoni Sabater i Mur del Liceu, que excel.lí en l´art d´ensenyar cançons als nens, continua ben viu!
En el llibre “Lleida i el fet nacional”, dels historiadors Romà Sol i MaCarme Torres, publicat l´any 1978 , s´hi deia :
“ Volem centrar l´atenció en un fet important: el nou segle portarà a Leida una institució pedagògica que imposarà un nou estil en l´ensenyament i que tindrà una gran incidència ciutadana. És el Liceu Escolar, escola laica fundada el 1906 per Frederic Godàs, que pretèn l´educació de l´infant mitjançant l´enfortiment de la seva voluntat, el desvetllament de la seva intel.ligència i la robustesa del seu cos, principis que llavors eren revolucionaris. Godàs fou molt combatut, però la seva obra reeixí” (2)
I, encara, en el llibre de Maria de Borja i Solé “ El joc, eina pedagògica a Catalunya”, de l´any 1982 s´esmenta també el Liceu i com s´hi practicaven els jocs infantils.(3)
Queda pendent, però, una major difusió en els àmbits acadèmics i escolars del que significà la irrupció espectacular del Liceu Escolar en el panorama educatiu lleitatà l´any 1906. Esperem que els actes conmemoratius del seu centenari ajudin a compensar un oblit massa gran i consolidar definitivament en la memòria pedagògica del país, l´experiència generosa i exaltant del Liceu Escolar de LLeida.
El mestre Frederic Godàs, nascut a Lleida l´any 1879, fundà el Liceu Escolar l´any 1906 i el dirigí fins a 1920. Aquest any, però, el senyor Godàs morí sobtadament - només tenia 41 anys!- i de llavors endavant el Liceu ja no fou el mateix. Encara aguantà uns anys, trontollant pràcticament amb el mateix equip docent. Fins el 1928, en què el Liceu Escolar passà a ser dirigit per un capellà, Mn Joan Montaner, a qui la senyora Victorina Vila, vídua Godàs, havia llogat els locals del carrer Blondel. Llavors els antics mestres del Liceu en marxen i ja res no serà igual a l´escola des de 1928 al 37. El 2 de novembre del 37, doncs, les bombes ensorraren una escola i mataren bàrbarament uns nens i nenes plens de vida, però els principis pedagògics que guiava la seva educació ja no eren els que havia defensat ardenment Frederic Godàs...
És a dir, que no es pot parlar del Liceu com un fet compacte, homogeni, que hauria durat desde la seva fundació fins al seu final de 1937. No. En la seva història hi ha tres etapes, ben diferents. I m´atreveixo a dir que les monedes del tresor del Liceu són d´or pur en la primera etapa, de plata en la segona i monedes de circulació corrent en la tercera...
a)L´edat d´or del Liceu : 1906-1920.
Està lligada directament a la figura del seu fundador Frederic Godàs i Legido, que en fou el director tots aquests anys. Encara ens cal distingir una primera part de tempteig, des de la seva fundació, l´any 1906, fins a 1913 en què s´inaugurà un nou edifici..
Notes
(2)Romà Sol i Carme Torres, “ Lleida i el fet nacional”, Barcelona1978, Ed.62, pàg 16
(3) Maria de Borja,“ El joc com a eina pedagògica a Catalunya” Barcelona, 1982. Col.lecció Nadal, pàg 38
El febrer de 1906 comença el Liceu Escolar , amb un sol alumne en un local de la casa Albiñana, en el carrer de Cavallers. Poc després el Liceu s´ajunta amb l´Acadèmia de Sant LLuís, situada també al carrer de Cavallers, i fundada per Celestí Campany, arquitecte lleidatà . Es traslladen a la casa Maranyosa, seu de l´actual Col.legi Cervantes i quan l´any 1908 apareix el primer “Boletín”, revista escolar de gran interès, es dirà precisament : “Boletín del Liceo Escolar y Academia de San Luís “ si bé, ben aviat ja només figura com “Boletín del Liceo Escolar “. L´èxit creixent d´alumnes i la migradesa dels locals fa necessària una ampliació i, testimoniant una gran confiança en el seu projecte, Frederic Godàs prengué la decisió de construir una escola nova, al carrer Blondel. El nou edifici, de tres plantes, de gran prestància i espectacular si es té en compte que era un edifici privat, s´inaugurà el 1913. Hi ha una certa confusió sobre l´autoria del projecte arquitectònic del nou edifici. S´atribuí a l´arquitecte Morera en la crònica de la inauguració apareguda en el “Boletín” i també en articles posteriors d´ antics alumnes, com Frederic Godàs i Joan Baptista Xuriguera. Però recentment l´arquitecte Antoni Twose i Sànchez, descendent de Campmany, descobrí un projecte del Liceu amb la firma de l´arquitecte Campmany, la qual cosa és una prova concloent. Tanmateix, sembla estrany que vivint encara l´arquitecte Campmany l´any 1913 es pogués afirmar publicament que l´arquitecte del Liceu era Morera si no hagués estat cert (4)
En qualsevol cas el curs en el nou edifici, al carrer Blondel, s´inaugurà l´agost de 1913, començant l´etapa d´or del Liceu que duraria fins a 1920. A més al nou col.egi s´hi uniria també el col.legi de noies Minerva, fundat anys enrera, al carrer Blondel i que dirigia l´esposa de Frederic Godàs, Victorina Vila, una mestra d´Albesa, professora de música. L´ impacte del nou col.legi fou extraordinàri! Essencialment per la dinàmica pedagògica, tan activa, tan diferent, que havia introduït ja feia anys Godàs a la seva escola. El seu Butlletí és el testimoni d´una institució escolar que bategava amb gran passió: excursions d´alumnes per a coneixer els voltants de Lleida, conferències donades pels mateixos alumnes, exposicions dels treballs realitzats, pràctiques esportives, jocs infantils. En el Butlletí, mensual, hi apareixen, regularment les notes pedagògiques de Frederic Godàs. Són les notes d´algú que sap el que vol, que vetlla per la seva obra i, en elles, s´hi sent l´alè d´una ànima que respecta, que estima profundament els nens. Una ànima que, moltes vegades, se´ns apareix també com la d´un veritable poeta...
L´impacte del Liceu vingué afavorit també per la campanya implacable – i menyspreable - que se li va fer des dels mitjans conservadors de l´Esglèsia, especialment a través del “Diario de Lérida”. En el nou edifici s´hi havia inscrit els noms de Pestalozzi, Vives, Froebel, Montesino i Rousseau com a estendards de la nova pedagogia que allí es defensava i es volia practicar. Aquests noms foren com un parrac roig davant els sectors clericals més reaccionaris! La polèmica, que ara ens fa somriure despectivament, devia causar llavors molts maldecaps i tensions a Frederic Godàs. De tant en tant aquest no pot més i se´n lamenta , a través del Butlletí, però sempre amb contenció.
Notes(4) ) En el Butlletí de setembre de 1913, a la crònica de la inauguració s´hi diu : “Los planos son debidos al reputado arquitecte D.Francisco Morera”.
En el no 1 de “La Banqueta” l´arquitecte Frederic Vilà senyalava ja respecte Morera que la seva situació de funcionari de l´Ajuntament “ provocà polèmiques per les incompatabilitats i probablement fou la causa d´obligades col.laboracions amb d´altres companys , la qual cosa enfosqueix l´atribució de les seves obres”
La polèmica demostrava, a més, que l´ èxit d´alumnes del Liceu era creixent. Per la seva dinàmica pedagògica positiva i perquè Frederic Godàs, a l´ensems un destacat polític de Joventut Republicana de Lleida, tenia unes considerables dots per a publicitar la seva obra. Sabia “ vendre el producte”, que diríem ara, i sense cap connotació negativa. Per exemple, s´empescà unes Jornades d´Ex - Alumnes, amb presidència de destacades personalitats – per exemple Marcel.lí Domingo, diputat, o Rafael Altamira, Director General d´ Instrucció Pública-, que, a més de pedagògiques, contribuïen d´allò més a fer popular la seva escola.
De manera que només 6 anys després d´ haver inaugurat el Liceu va caldre aumentar-ne el número d´aules. I, a més, Frederic Godàs emprengué encara l´obertura de sucursals del Liceu pels voltants de Lleida: a Almacelles, a El Campell, a Bellpuig, a Balaguer. L´empenta era extraordinària! El mes de juny de 1919 , en el seu article de capçalera al Butlletí que duia el significatiu títol de “Consideraciones y proyectos” deia Frederic Godàs:
“ No nos entusiasman falsas apariencias. A pesar de las brillantes notas obtenidas no hemos llegado al máximum de nuestras aspiraciones en materia de educación.(...) Si no llega a sentirse el verdadero placer, todo lo que se aprende no encarna en nosotros(..) Nosotros queremos que nuestros alumnos aprendan las asignaturas más por placer y la utilidad de saberlas que por el afan de aprobarlas(...) Con menos esfuerzo lograríamos todos los años mejores aparentes resultados pero nuestro trabajo no iria acompañado de ese inefable placer que produce la satisfacción de la conciencia. Existen goces espirituales de carácter moral que hay que probar (...) Aumenta el número de padres que saben comprender dónde se proporciona la completa instrucción y la verdadera educación de sus hijos (...) Para el próximo curso intensificaremos las clases de repaso...En el régimen de internado introduciremos también alguna reforma.Se construirá un nuevo dormitorio y un nuevo cuarto de duchas.Se creará la Biblioteca escolar para que los alumnos pasen el tiempo en el Colegio, a la vez que instruyéndose, deleitándose.
En la sección de Primera enseñanza, aumentaremos un grado. El aumento de alumnos así lo exige(..)Tal es la disposición en que nos encontramos al acabar el curso 1918-19.
Prueba eficaz de que nuestros entusiasmos por la enseñanza no menguan y continuan siendo las notas características de nuestra labor, la continuidad y la perseverancia”
Aquest article a part de subratllar això que deia adès de la dinàmica intensa i creixent que duia llavors el Liceu, té interés perquè s´hi pot observar com barrejava Godàs l´essencial – que era el seu ideal educatiu, la passió per la millora del nen : que el que s´aprengui ` se encarne en nosotros´!- amb la part pràctica i publicitària: explicant les millores concretes, dient que en el seu centré sí que s´entenia el que era l´educació dels nois... Es a dir que, en Godàs, s´hi combinava el foc intern necessari en tot educador de debò amb l´eficàcia pràctica de l´home que vol millorar la seva empresa. També és interessant una frase que diu, tot passant: Que els nens, a la biblioteca, hi passin el temps “a la vez que instruyendose, deleitándose”.
Aquesta és la divisa de Pau Vila a l´ Escola Horaciana i ens serveix d´avís per a indicar que el Liceu Escolar no havia nascut l´any 1906 com un bolet estrany sinó entroncat amb tot el moviment de renovació pedagògic català, tan important. Les relacions de Godàs amb Pau Vila , que després explicitarem, com les que tingué amb en Palau Vera i Joan Bardina, evidencien la necessitat d´ incloure el Liceu Escolar dins el moviment de renovació pedagògica desenvolupat a Catalunya a les primeries del segle XX.
L´any 1919, amb aquest aquest article brillant, exultant d´il.lusions i iniciatives, marca d´alguna manera el zènit de l´obra de Godàs. El vaixell “Liceu Escolar”, la nineta dels seus ulls, navegava amb totes les seves veles desplegades pel mar educatiu català...! Però poc després les coses es comencen a complicar. Potser la seva salut ja no era bona (5)i, a més, el cos es devia ressentir de tanta activitat: el juliol de 1920 mor, a Senaillac, França, on havia anat amb la seva esposa a visitar un matrimoni Laval , amics seus, ja que Laval havia fet classes de francès al Liceu anys enrera (6)
El matrimoni Godàs s´havia de trobar a París amb el matrimoni Torres - Humbert Torres i Frederic Godàs eren molt amics -, per anar a fer un viatge cap a Noruega, a veure´n, entre altres coses, les escoles. Però ja no va ser possible...
La mort del seu fundador i director seria un cop duríssim per al Liceu Escolar, del qual aquest no es refaria mai.
b)L´edat de plata : 1920-28
A partir de la mort de Frederic Godàs, el centre fou dirigit per col.laboradors directes seus. En la meva opinió durant aquesta segona etapa del Liceu Escolar l´esperit i la qualitat pedagògiques del centre seguiren essent altes, ja que els grans mestres de la primera época, Sales, Aznáres...i especialment, Sabater Mur, hi romandrien . Tanmateix, l´absència de Frederic Godàs, el motor i clau de volta pedagògica del Liceu, l´ànima espiritual de tot el projecte, es devia notar immediatament. A partir del curs 1920-21 al Liceu hi mancà l´ascendència moral del seu fundador que sabia , com Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya, fer col.laborar les diverses sensibilitats dels seus col.laboradors en projectes positius pel conjunt de l´escola. Així com la mort de Prat l´any 1917 fou fatal per a la Mancomunitat - i per a Catalunya!-, també ho va ser la de Frederic Godàs per al Liceu.
Per exemple, i és ben simptomàtic que l´edició del “Boletín” que era l´emanació dels anhels educatius de Godàs ... esdevé irregular durant el curs 1920-21 i després del 21 deixa de publicar-se. L´ànima espiritual ja no hi era...
El primer curs de la nova etapa el Liceu serà dirigit per Humbert Torres. Però aquest era un home de gran rectitud moral també..., però no era un pedagog. Era un metge i, potser, de personalitat massa rígida per a ser un bon educador.
Notes
(5) ) A la crónica del diari “Diario de Lérida” del 20 de juliol de 1920 es fa esment dels malestars crònics de Godàs.
(6) En el Butlletí del Liceu corresponent a setembre de 1912 hi trobem un curiós article: “ La instruction des femmes”, signat per Paul Laval, mestre francès al Liceu. L´article està escrit en francès i acaba amb aquesta nota irònica: “L´Espagne ne devrait pas se contenter de posséder les plus belles femmes de l´Europe. Elle dévrait aussi avoir à coeur de les instruire” No costa gaire d´ imaginar-se l´impacte que devien produir articles com aquest , a la Lleida de primers de segle XX.!
A més les relacions amb la vídua - i propietària de l´escola, Victorina Vila - no eren fluides, segons recordava anys més tard el fill Frederic Godàs i Vila:
“ Una altra cosa que em capficava, de vegades com a destells que no perduraven, era la tensió que hi havia en les entrevistes d´Humbert Torres amb la meva mare.
La direcció del Liceu Escolar no el feia feliç i s´adonava que la mort del seu fundador seria irreparable per a la institució. Hi devia haver tensions que no captava aleshores, però després les he entés perfectament. Ell no estava massa segur que la vídua Godàs pogués portar a bon terme una direcció pedagógica...” (7)
El mateix fill, en aquests records, assenyalava que l´absència del fundador i la seva autoritat moral, es notà en altres coses, més pràctiques:
“ Certament, el Dr. Torres va voler, junt amb la meva mare, salvar l´esperit liberal de la gran institució que havia creat Frederic Godàs i Legido. Va lluitar per tal que el Liceu Escolar no deixés de ser una idea i no acabés essent només un simple nom. Però ell i la mare van trobar una forta resistència mercantilista en alguns dels col.laboradors ben situats, que li varen amargar les hores dedicades a aquella institució” ( 8)
A Humbert Torres el succeí el mestre Josep Sales en la direcció, però les coses ja no anaven prou bé... Es devia produir una minva d´alumnes – que no hem pogut comprovar, en no existir els Butlletins - perquè Victorina Vila per a fer front a les seves necessitats materials – tenia cinc fills per educar i una hipoteca per pagar - es veu obligada a llogar parts de l´edifici del Liceu Escolar. Així amb molta tristesa, pensant en els anhels de Godàs, aviat es veuen anuncis a la premsa lleidatana d´aquells anys, anunciant la instal.lació allí de la Clínica Vallory. Posteriorment ho faran encara el Col.legi de Metges, una botiga de màquines de cosir ...
L´any 1925 és produeix el segon cop més important. El mestre Antoni Sabater i Mur deixa el Liceu i se’n torna a Barcelona ...
Potser ara és moment d´aturar-se en aquest la figura, enorme, d´aquest mestre: Nascut a Flix l´any 1879, el mateix any que Godàs, es quedà orfe quan era petit i “va haver de treballar molt per guanyar poc” segons Joan Baptista Xuriguera. (9)
Anys més tard el trobem treballant a l´Escola Horaciana, fundada l´any 1905. El seu fundador, Pau Vila, en unes seves memòries dóna algunes referències interessants sobre Sabater. Primer assenyala que el conegué a l´Escola d´Arts i Oficis de la Diputació, als baixos de la Universitat, i que nuà amb ell “ una amistat que durarà anys” (10).
Notes
(7)Frederic Godàs, fill. `El meu record d´Humbert Torres´, dins “Homenatge a Humbert Torres” , pàg. 44. Lleida, Ed. Paeria 1982. .
(8) Frederic Godàs, `El meu record...´ o.c. pàg. 41
(9)JB. Xuriguera , en la seva col.laboració en el llibre “El centenari del naixement de Frederic Godàs, Antoni Sabater i Humbert Torres”, Lleida 1979
(10)“ He viscut!” Conversa de Pau Vila amb Bru Rovira; Ed.La Campana, 1989; p. 30
És el company d´excursions de Pau Vila: “A les excursions només hi anàvem l´Antoni Sabater i jo... Baixàvem a la cova de Donyà, al Turó de Sant Pere Màrtir, i corríem per aquells marges que aleshores eren de conreu de vinya, saltant com si fossim cabrits” (11) Quan en Sabater Mur treballarà al Liceu, una de les seves activitats de més anomenada foren les excursions, juntament amb les esportives. Més endavant assenyala encara Pau Vila: “A través d´en Sabater entro en contacte amb un altre aspecte de l´anarquisme, que és l´anarquisme intel.lectual i català. La meva catalanitat es desperta al costat de l´Antoni Sabaté , que era caixista i escrivia molt bé el català” (12). És a dir que amb Sabater, el febrer de 1914, s´incorporava al Liceu Escolar a Lleida, hi entrava una personalitat realment interessant.
¿Com es produiren el contacte entre Frederic Godàs i l´Escola Horaciana de Pau Vila i, per tant, amb Antoni Sabater ? Tenim una data - finals de 1910 - però és ben possible que els contactes fossin anteriors. En qualsevol cas en el Butlletí de gener de 1911 s´hi llegeix, en la secció “Noticias”:
“Aprovechando las vacaciones de Navidad, nuestro Director Sr.Godás visitó las dos escuelas particulares “Mont d´Or” y “Escuela Horaciana”.
Pel desembre del mateix any Pau Vila va a donar a Lleida, al Liceu Escolar, encara al carrer de Cavallers, la conferència: “¿Què els hi duran els reis als nostres fills? i firma en l´anomenat Album del col.legi:
“ La influència d´un nucli de culturalització en una població de segon o tercer ordre és tan intensa que si en tots els veïnats d´aquesta mena a Catalunya tinguessin escoles com el Liceu Escolar i el Col.legi Minerva, ben prompte el seu nivell intel.lectual i moral sobrepassaria proporcionalment el de la pròpia Barcelona”.
Aquests contactes de Frederic Godàs amb Pau Vila i l´Horaciana, devien afavorir que quan Pau Vila, pensionat per la Junta d´Ampliació d´Estudis ( organisme que depenia de la Institución Libre de Enseñanza), va a estudiar pedagogia a Suïssa l´any 1912 i tanca l´escola Horaciana, que llavors Antoni Sabater anés al Liceu.
Antoni Sabater excel.lia en els ensenyaments musicals i esportius. A l´abril de 1914, tot just dos mesos després de la seva incorporació, ja publicava un article al Butlletí amb el significatiu títol de: “¿Por què cantan nuestros alunnos?”
Val la pena indicar que tot i que Sabater les incrementarà, les activitats esportives tingueren sempre gran importància en la pedagogia de Godàs. Des dels inicis al carrer Cavallers, a la casa Maranyosa, “va llogar un gran solar al Tancat de Sarratosa, fent xamfrà amb el final del Passeig de Boters . Allí el Dr. Josep Estadella i el Sr. Kühnel iniciaren les seves activitats gimàstiques i esportives que després Antoni Sabater i Mur va incrementar, fent servir amb éxit total els amplis patis d´esbargiment del nou edifici de l´Avinguda Blondel i millor encara, les magnífiques pistes del Camp d´Esports de Joventut Republicana “, segons escriu el fill Godàs.(13)
Notes
(11) Pau Vila“ He viscut!”, o.c. pàg 31
(12) Pau Vila “He viscut!” o.c. pàg.31
(13) Frederic Godàs “Centenari ..” o.c. pàg.22
El testimoni de Joan Baptista Xuriguera sobre el seu professor Sabater és magnífic:
“De primer, fèiem la cultura física en els amplis patis del grup escolar, però aviat va saltar al terreny de joc del Camp d´Esports de Joventut Republicana. Ell creà entre nosaltres diversos equips de fútbol i organitzà el primer campionat infantil. Per a nosaltres, tot aquest moviment del fútbol, de la formació dels equips, cadascun amb un no adient, amb els nostres jerseis i la resta de l´equip, amb els entrenaments que durant la setmana realitzàvem a punta de dia, tot constituïa per a la nostra vida infantil, un teló de fons meravellós, semblant a un somni ple de fantasies enlluernadores. I nosaltres ens hi adaptàvem perfectament i obeíem el senyor Sabater amb fe i entusiasme. Ens trobàvem als entrenaments a la matinada i jugàvem fins a l´hora d´entrar a l´escola o al treball. I sempre ell era el primer en arribar, i ho arranjava tot, i allunyava les dificultats que poguessin sorgir. Calia una bona dosi de voluntat però tots la trobàvem, perquè dúiem dintre nostre una passió que calia satisfer” (14)
Encara més que per aquesta vessant esportiva Sabater Mur és recordat també per molts dels seus alumnes per les cançons.D´aquí en vindria, anys més tard, l´edició d´un bonic llibre - “Les nostres cançons. Evocació del Liceu Escolar”- que els seus antics alumnes, fruit d´una iniciativa dels Sopars de Germanor, li dedicaren. Podem citar també el testimoni de Paco Pons, qui fou alcalde de Lleida, i que devia tenir de mestre Antoni Sabater el curs 24-25: “Vaig anar al Liceu Escolar, abans del batxillerat, amb un professor estupend que es deia Sabater Mur. Aquelles cançons catalanes que ell ens ensenyava em van produir un shock! Jo venia de l´Argentina i no sabia tres paraules de català...” ( 15)
I el de Xuriguera: `Ell va portar al Liceu Escolar aquelles dotzenes de cançons infantils, tan plenes de mèrits, en lletra i en la música, algunes populars i conegudes, d´altres que les apreníem d´ell directament i moltes de les quals les hem anat guardant durant tota la nostra vida i encara avui mateix, seríem capaços de cantar-les de memòria´( 17) i encara el d´un fill del mateix Sabater, Horaci, que era en aquesta conmemoració de l´any 1979:
“En les festes fi de curs... també s´hi executaven cançons amb gestos i gimnàstica rítmica, pel sistema Dalcroze, la qual cosa representava una aportació molt agosarada aleshores a l´educació dels infants. S´hi representaven també petites peces dialogades, amb il.lustracions musicals, amb textos entre d´altres d´Apel.les Mestres i el meu pare” (18)
L´any 1925, però, fruit de les tensions que es devien produir en el claustre del Col.legi i/o a causa de les dificultats econòmiques que es devien patir per la minva d´alumnat
(que testimonia el creixent lloguer de locals de l´escola, com s´ha indicat) Antoni Sabater i Mur se’n torna a Barcelona. Seria molt interessant poder resseguir l´itinerari d´aquest mestre exemplar a partir d´aleshores i que morí a Barcelona l´any 1949.
Notes
(14) JB.Xuriguera “ Centenari..” oc.pàg.35
(15) Josep Varela “ Converses a LLeida” Ed Virgili Pagès, 1988. pàg 53
(17) JB.Xuriguera “Centenari ...” o.c. pàg.35
(18) Horaci Sabater “Centenari...” o.c. pàg.72
L´abandó de Sabaté Mur devia ser molt doloròs. I era només el presagi del cop de gràcia per al Liceu Escolar, que s´esdevingué l´any 1928, en què es produeix de fet l´acabament del col.legi tal i com havia estat fins aleshores.
Les dificulats econòmiques, la pressió per tirar endavant la seva família, les divergències ideològiques amb els professors, tot plegat, devia obligar a Victorina Vila a prendre l´any 1928 una decissió dràstica, que significaria de fet la fi del vertader Liceo Escolar.
La senyora Victorina Vila va llogar totes les instal.lacions del Liceo Escolar que encara quedaven lliures al Col.legi Verdaguer, un col.legi privat que estava situat al Carrer Cavallers i que dirigia Mn. Joan Montaner. Segons el tracte ella podia continuar vivint al Liceu Escolar, junt amb els seus fills.
Llavors els professors del Liceu Josep Sales, Josep Aznarès i Enric Arderiu potser perquè Mn Montaner no comptava amb ells però sobretot, suposo, per disparitats ideològiques, decideixen formar un nou col.legi. Així funden, a la Rambla de Ferran, el Colegio Ibèrico i amb ells s´enduen la majoria dels alumnes del Liceu.(19)
Altres professors del Liceu - Antoni Torres, Teresa Bureu i Josep Mulés - funden la Sala Montessori al carrer Major. Un fill del senyor Sabater ho recordava així, en la conmemoració del centenari de Godàs, Sabater i Torres, el 1979 (20):
“ La llavor sembrada en el Liceu Escolar pel seu fundador, el gran mestre Frederic Godàs, va germinar en un grup d´educadors del nomenat Centre, que amb el fi de continuar la tasca començada en el Liceu i amb l´afany de trobar nous horitzons, iniciant també noves experiències aplicant el métode didàctic de la professora Montessori, l´any 1928, els mestres Mulés, Bureu i Torres, dintre d´un reduït número d´aules, 5 en total, obriren una escola en el carrer Major de Lleida on van començar a preparar i formar alumnes de totes les classes socials amb gran èxit. La fi d´aquest meritori treball es va produir a l´any 1939 en el que fou incautat pel govern franquista interrompent (21) d´una forma ben injusta la feina empresa pels esmentats mestres. El local fou utilitzat per a instal.lar-hi la Secció Femenina”.
NOTES
(19) El sr. Francesc Pons se´n recorda que, per aquest fet, del seu curs marxaren tots cap a l´ Ibèric i només hi quedaren ell i Ramon Cervera, de la familia coneguda amb el renom Runeta, que fou després regidor a la Paeria.
(20) Horaci Sabater. “Centenari...” o.c. pàg 71. Noti´s la frase: Els mestres fundaren la Sala Montessori “ a fi de continuar la tasca començada en el Liceu”...
(21) La fi de les activitats escolars de la Sala Montessori es produí una mica abans, quan l´Ajuntament, segons decret del 28 de maig de 1937, s´incautà d´aquells locals escolars per a ubicar-hi la guàrdia civil. Això fou fatal per als intents del Sr.Antoni Torres, que n´era el director, de recuperar la seva escola després de la guerra. Aquells locals foren, després del 38, adscrits a la Secció Femenina ( el Círculo Medina, com molts lleidatans recordaran encara) i malgrat el senyor Torres aportà a les autoritats fotocòpies d´haver pagat rebuts de la llum fins l´any 1941 no li foren retornats els seus locals. Més encara, a Antoni Torres, després de la guerra se li prohibí donar classes públicament. (Entrevista amb Ernest Torrres Andreu, mestre jubilat i fill d´Antoni Torres, maig 2006)
c) L´edat de coure del Liceu Escolar: 1928-1937
La tercera etapa del Liceu Escolar, doncs, abasta de 1928 fins a 1937, en què la direcció del col.legi la dugué Mn. Montaner. Aquest Mn Montaner era un capellà del bisbat de la Seu d´Urgell, aixoplugat en el de Lleida, del qual l´historiador Josep Ladonosa, en les seves memòries, assenyala que es destacava per la rapidesa inusitada amb què deia les misses: deu minuts escassos!. Quan esclatà la guerra civil i la barbàrie que l´acompanyà, Mn. Montaner fou empresonat. A la presó - on, segons Lladonosa, el seu capteniment fou llavors exemplar, aconsolant els altres presoners-, potser el fet d´estar relacionat amb el Liceu Escolar deturà , de moment, la seva mort però al cap de cinc mesos, al gener de 1937 fou afusellat.
En aquesta darrera etapa del col.legi, la línea ideològica del Liceu canvià radicalment. És el que devien intuir els mestres antics, que en marxaren. El Col.legi seguia duent el nom inicial, però els principis pedagògics eren ben diferents. Àdhuc podríem dir que oposats. Josep Lladonosa, que treballà l´any 1932 en el Col.legi Verdaguer ens n´ha deixat una descripció ben gràfica:
“Mossèn Joan Montaner, director del col.egi Verdaguer, que ocupava el vell edifici de la familia dels Alçamora fins a darrers del segle XVIII, em demanà de treballar-hi. El col.legi Verdaguer era un exemple d´allò que mai no ha de ser una escola. I no és que el mossèn no tingués dots d´organitzador. Haig de fer constar que, ensems que regia l´esmentat col.legi havia pres cura també de la direcció del Liceu Escolar, amb tot el prestigi que suposava pels lleidatans aquella modèlica institució que vint anys enrera havia fundat Frederic Godàs.(...) Potser la causa del desgavell docent - jo no havia vist mai ,ni veuria, alumnes tan maleducats! - venia perquè no era tan fàcil de reeixir a la vegada en dos centres tan distants i amb centenars d´alumnes de primer ensenyament, de batxillerat i magisteri. El cas era que sobretot al Verdaguer, on jo exercia, no hi havia ordre ni disciplina, ni cap respecte pels principis d´ una bona educació!” (22)
Per acabar d´entendre la manera de pensar de Mn Montaner potser val la pena citar encara el judici que en fa el gran historiador lleidatà:
“Homes com Mossèn Montaner, esguardaven amb més simpatia les naixents organitzacions paramilitars del tradicionalisme, que no pas l´apoliticisme democràtic fejocista” (23)
De tot plegat es pot deduir que les coses havien canviat molt al Liceu. És ben simptomàtic, per exemple, que un dels professors més coneguts d´ aquesta tercera etapa fos Felix Mor, persona ben respectable naturalment. Però que era destacat membre d´organizacions religioses i no deixa de ser irònic que un dels professors que es trobava allà, en el moment del bombardeig, fos el catedràtic de l´Institut, D.Manuel Portugués que havia estat destituït de l´Institut pel govern republicà, a causa de les seves idees. Era clar que els professors que donaven llavors classe a l´edifici del Liceu tenien poc en comú amb l´esperit dels seus fundadors. (24)
NOTES
(22) Josep Lladonosa i Pujol “ 75 anys de records”, Ed Virgili-Pagès, 1989. pàg. 175
Cal fixar-se que Lladonosa esmenta el desgavell “sobretot” al Verdaguer... cosa que vol dir que també existia a l´altre, al Liceu Escolar .
(23) Josep Lladonosa, o.c. pàg. 180
(24) “Els nostres mestres, senyors Morera i Félix Mor, eren de dretes. Sinó la meva mare no m´hi hagués deixat anar!” (Conversa amb Josep Clapés, alumne del Liceu l´any 37. Conversa , 6 de maig 2006)
De fet a la senyora Godàs l´estada al Liceu se li devia fer cada cop més incòmoda, de manera que cap a 1933 o potser el 34, se´n va a viure a Barcelona, on els seus fills més petits encara estudiaven.
De manera que, quan el 2 de novembre de 1937 les bombes dels bombarders Heikel 111, dels millors de l´aviació alemanya, enderrocaren el Liceu Escolar, en aquell edifici hi havia nens i nenes plens de vida, però educats d´una manera ben diferent a com pensava Frederic Godàs que calia fer-ho. Herència física dels Godàs sí que n´hi havia, ja que la mare havia retornat de Barcelona i vivia llavors en el vell edifici del Liceu, a casa del seu fill Enric Godàs, que com a gerent del Col.legi de Metges hi tenia allà la casa. La senyora Victorina Vila, vídua Godàs, en una estranya maniobra del destí , era allà al seu Liceu Escolar, en el moment del bombardeig. Però se´n salvà. Després de l´entrada dels franquistes a Lleida, la senyora Victorina Vila encara va haver de fer de mestra en un poble de la Cerdanya, Eller, prop de Bellver. En acabar la guerra s´hagué d´exiliar, morint a Mèxic .
Les bombes havien destruït una part del Liceu Escolar, però no tot l´edifici. Després de la guerra hi hagué intents de la familia Godàs de recuperar legítimament allò que era seu. Però ja sabem allò d´“Ai del vençuts!”, de manera que no recuperaren res.
El mateix fill, Frederic Godàs i Vila, l´any 1978, a l´ICE de Lleida, explicava públicament i d´una manera un pèl complexa, què havia passat des del seu punt de vista. En destacaré algunes frases, que considero essencials en tal explicació:
a) “Quan el fundador morí, l´any 1920, pesava sobre l´edifici una hipoteca de 200.000 pessetes” .
b) “Des de l´any 1936 fins ara la familia Godàs no ha obtingut ni un sol cèntim del Liceu Escolar. Al començament de la guerra fratricida, perquè va ser abolida la propietat urbana i, després de la guerra, perquè va ser incautada per les autoritats franquistes”
c) ”A mitjans de 1946, pesant sobre nosaltres una condemna del Tribunal de Responsabilitats Polítiques i sense disposar de diners, l´esmentada senyora Grau (titular de la hipoteca) va decidir fer efectiva la hipoteca i portar-la a subhasta pública amb el propòsit d´obtenir l´adjudicació. El que ens va ser comunicat pel seu advocat, amb qui parlamentàrem diverses vegades “(24)
d) ”De cop i volta la Sra Grau va fer marxa enrera i es negà a fer allò convingut... I així va quedar segellada la sort del Liceu Escolar. (...) Hem intentat, per tots els medis, que aquell edifici o el solar fos destinat a una institució cultural, a profit de Lleida. No hem aconseguit res”
Notes
(24)Només Frederic Godàs i Vila, militant del POUM i empresonat pels comunistes en una txeca a Barcelona, els darrers mesos de la guerra civil, és quedà aquí a Catalunya. Potser perquè sortí greument malalt de la txeca i no podia marxar a l´exili. Sobrevivint com podia, ja que no podia donar classes oficialment, s´escapà d´una repressió més dura gràcies a la protecció de la faíilia de la seva dona, Felisa Bastida, d´Esplús. La mare, Victorina Vila i els seus germans: Víctor, Maria, Elvira i Enric marxaren a l´exili, a Mèxic.
En el text de la conferència a l´ICE el fill senyor Godàs parla de la “senyora Grau”, quan en realitat era Ramona Ferreri, vídua Grau. Aquest senyor Grau era un comerciant de Lleida. A la Història de l´Acció Catòlica de Lleida de Romà Sol i Carme Torres, es precisa el moment en què es consumà la desaparició de tot vincle dels Godàs amb el seu Liceu:
“Ramona Ferreri, que no tenia fills i vivia amb la seva neboda Ma. Mercè Delmàs, havia viscut molt aprop la il.lusionada quimera de l´Acció Catòlica. (...) El 23 de maig de 1952, en morir, feu donació d´un immoble a l´Acció Catòlica. La finca urbana de què parlem era la resta que quedava d´uns inicials 816m2 després que el 29 de juliol de 1950 en segregués una part que vengué a Andreu Florensa i Ollé (...) En el testament diu que dóna a l´Acció Catòlica `la casa sita en esta ciudad nº. 9 y 11 de la Av.de Blondel.Una casa de bajos destinados a almacenes de 614m2, tres pisos y azotea, bastante derruida´” (25)
I tant que n´estava, de “derruida”, hom no pot deixar de pensar amargament!
En aquesta mateixa conferència a l´ICE de l´UAB, Frederic Godàs després d´ haver-les explicat, reflexionava sobre les dificultats de recuperar la seva propietat, de recuperar el Liceu per a la familia Godàs:
“Em pregunto si tota la trama subterrània que hi ha en aquest assumpte ... si realment no ha estat encara una creuada de sentit antipedagògic, contra la pedagogia tal com la senten ara les noves fornades d´educadors”.(26)
En aquest comentari, el fill Godàs , rememorava la duresa de les campanyes que des dels mitjans conservadors s´havia fet contra el Liceu, especialment des de les planes del diari catòlic “ Diario de Lérida”. I potser no anava desencaminat en el seu comentari Frederic Godàs i Vila, l´any 1978, ja que pel que he pogut saber, la nova propietat de l´antic Liceu Escolar el llegà a l´Acció Católica, fent servir l´argument que un edifici que havia estat erigit contra l´Esglèsia ara faria tasca en el seu favor. (27)
Eren, realment, arguments sinistres reflex d´un tancament ideològic que ha dificultat i dificulta encara, a vegades, una convivència harmoniosa en el nostre país.
NOTES
(25) Romà Sol, Carme Torres “La Acció Catòlica del Bisbat de LLeida (1928-68)”
Ed. Junta Diocesana AC ,LLeida, 1997 . Pàg.154
(26) Les dues conferències de Frederic Godàs i Vila que anem citant tenen aquests títols:
a) “ Què era el Liceu Escolar i què va representar per a la ciutat de LLeida en el camp de l´ensenyament”. Lleida, juny 1978. Delegació de l´ICE de l´UAB
b) “Breus notes sobre l´ensenyament de pàrvuls a Lleida, fins l´any 1926”
Cinquenes Jornades d´Història de la Pedagogia dels Països Catalans.
Escola Universitària Balmes d´Osona, març 1982.
L´autor d´aquest article té còpia d´ambdues conferències - facilitades pel mateix Frederic Godàs Vila - i deuen estar també als arxius respectius de les entitats organitzadores. Tal vegada, com una de les iniciatives endegades a l´entorn d´aquest Centenari, estaria encertada la seva edició en un sol volum, aplegant altres escrits del mateix Godàs.
(27) Conversa, 1 d´abril 2006, amb Miguel Portugués, antic President d´AC de Lleida.
Mirem ara amb una mica més d’atenció els protagonistes d´aquesta apassionant - i un pèl amarga- història. Observem primer les personalitats de Frederic Godàs i la seva esposa.
Així el veia el seu fill al fundador del Liceu, comparant-lo amb Humbert Torres, de qui eren grans amics i els veia sovint junts:
“Godàs, polit, una mica preocupat per la imatge; disposat sempre a que la bellesa fos present en tot: en l´amistat, en l´amor, en el treball, en tot medi on ell s´hagués de moure. Curós amb la seva barba, però també del tracte. Ordenat i meticulós no sols del rendiment del treball, ans també per a crear un ambient propici. El seu despatx reflectia el que he dit: els mobles escrupulosament escollits, ampli, cómode, acollidor; res de mobiliari i decoracions acumulats d´ací i d´allà . Tot pensat, com era pensada la seva correcta vestimenta, com era pensada la seva actitud pedagògica: satisfet i cofoi, tant pel seu donar-se, com per poder gaudir de la donació dels altres.
Humbert Torres, molt pulcre sempre, molt net, mai abandonat, no estava, però, preocupat per l´exterior de les coses (...) Humbert escoltava la música seriosament, com en totes les seves coses. Godàs es deixava fruir per ella. Torres ho volia tot ben acabat, ben retocat, ben delimitat. El seu amic, entusiasta com pocs per l´obra ben feta, era molt més imaginatiu...” (28)
També eren amics, tots dos, d´Alfred Perenya. I els tres homes, Godàs, Torres i Perenya, formaren un trio que influí enormement en la història de la Lleida a principis del segle XX. Tota l´acció de Joventut Republicana pivotà a l´entorn d´aquestes tres personalitats. Una acció que tenia una vocació clarament pedagògica, d´educar, en el sentit de millorar, la societat. L´historiador Romà Sol, que ha estudiat tan a fons aquella etapa de la història lleidatana on, per cert, la seva família hi influí tan directament, em digué recentment:
“ Si hi penses una mica veuràs que tant el Casal de Joventut Republicana com el Camp d´Esports tenien unes dinàmiques de pedagogia. Al Casal hi podia entrar tothom. Tenia una biblioteca, feien balls els diumenges... Quant al Camp d´Esports, la seva divisa era: `mens sana in corpore sano´, no?”
I, quan li pregunto a Romà Sol per la seva frase - del llibre “Lleida i el fet nacional”- on assenyala Enric Arderiu com a “ mentor de Frederic Godàs” em confirma:
“Considero, sí, Enric Arderiu mentor de Frederic Godàs, en l´aspecte de formació republicana i catalanista. Després Frederic Godàs fou l´ideòleg de Joventut Republicana. Era un trespeus: Humbert Torres tenia el carisma, la intel.ligència. L´Alfred Perenya el seny ordenador: per a fer el Casal i el Camp d´Esports, calia contractar un arquitecte, fer el seguiment de les obres ...! Sense ell no s´ haguessin fet, probablement. En Frederic Godàs, era l´ideòleg sí. El successor d´Arderiu, d´alguna manera.”(29)
Em sembla un magnífic resum.
Notes
(28) Frederic Godàs Vila. “Humbert Torres, homenatge oc.” pàg 33 i ss.
(29) Conversa amb Romà Sol, maig 2006
L’any que d’edificà el seu Casal, el President de Joventut Republicana n’era Frederic Godàs. La seva ascendència moral a la Lleida d’aleshores, quan es va construir el Casal de Joventut Republicana, era enorme. Parlant dels joves mestres del Liceu, Maurín i Colomer diu Ferran Aisa: “ La passió per la política i el món social era viscut amb intensitat tant pels estudiants com pels joves mestres. Godàs els havia encomanat aquesta passió pels col.loquis i per les tertúlies.” (30)
Els alumnes veneraven al senyor Frederic Godàs :
“Any rera any s´ha fet més gran l´admiració que sentim per don Frederic, a qui veiem com un Apòstol al servei d´una gran ambició formativa.
L´externa eclosió del Liceu Escolar es produeix en un moment en què incideixen d´una banda la consciència patriòtica produïda per `Solidaritat Catalana´, justament qualificada per Maragall com `l´alçament´, amb una expansió econòmica iniciada amb la presència dels homes i els cabals de la `Canadenca´ ...” (31) i un altre alumne, fill del mestre Antoni Sabater Mur, el recordava així:
“El sr. Godàs amb el seu aspecte seriós i senyorívol, amb la seva cuidada barba, ens imposava un respecte, quasi una veneració, perquè malgrat la seva rectitud era persona que sempre conservava la serenitat, no aixecava mai la veu ni perdia els nervis, i tot i que l´eixam de criatures i joves de l´alumnat li´n devien donar moltes ocasions” (32)
Només una gran fortalesa moral i psicològica expliquen que Frederic Godàs pogués vèncer els atacs a que era sotmès pels seus plantejaments ideològics i educatius. A vegades no pot més i se´n queixa des de les planes del “Butlletí , però seguia endavant. A costa d´una gran tensió interna que, ben segur, després devia incidir en la seva salut. El comentari de Bergòs : “Lluita interna que el cremava... Era un dels homes de Lleida que més havia de patir” (33), resumeix molt bé això que acabo de dir.
Per entendre aquesta tensió interna que evoca Bergós, cal recordar que Frederic Godàs formava part del moviment de Joventut Republicana, que sacsejà la vida social i política de la Lleida somorta d´inicis del segle XX. (34)
I, des del punt de vista de la Història de la Pedagogia a Catalunya, cal insistir en què és evident la voluntat de Frederic Godàs d´inserir la seva acció educativa dins del moviment general de renovació pedagògic que existí a Catalunya a principis del segle XX. Ja hem esmentat abans els contactes que tingué Godàs amb Pau Vila i l´Escola Horaciana per a testimoniar-ho. El seu fill, Frederic Godàs i Vila, afirmà:
“La influència de l´Escola Horaciana, del Mont d´Or, de l´Escola de Bardina, va ser decisiva per a orientar les idees de la gent del Liceu Escolar. Es poden considerar amics de Godàs i Legido, Palau i Vera, Ainaud i Rubió i Balaguer, que es va casar amb una de les primeres i millors alumnes del Liceu, Maria Lois.” (35)
NOTES
(30) Ferran Aisa, “El laberint Roig. Víctor Colomer i Joaquím Maurín, mestres i revolucionaris”, pàg 26 ( Pagès ed. LLeida, 2005)
(31) Antoni Bergós . “Centenari...” o.c. pàg.31
(32) Horaci Sabater. “Centenari...” o.c. pàg 72
(33) Antoni Bergós. “Memòries” o.c. pàg 182
(34) El pes de la Joventut Republicana es feia notar llavors a tot Catalunya, a més. No és gens estrany que el Primer Congrès de l´Excursionisme Català és fes a Lleida, l´any
1911. Congrès en el qual participà Frederic Godàs amb una excel.lent ponència: “L´excursionisme i l´escola”.
(35) F.Godàs Vila. Conferència a Vic, ja citada. Any 1982
El fill Godàs no l´esmenta però a mi em sembla que alguna connexió devia existir també amb la gent de la Institución Libre de Enseñanza. Hi ha fets que ho semblen indicar: la vinguda, l´any 1914, d´Hermenegildo Giner de los Ríos a visitar el Liceu o el fet que a la façana del nou edifici hi figurés el nom de Montesino, una de les persones més defensades per la gent de l´ILE. I no és gens estranya aquesta advocació de Montesino, quan Godàs, ja l´any 1912 iniciava a Lleida l´ensenyament dels pàrvuls, seguint Montesino i Froebel, també en el frontispici del Liceu Escolar.
Caldrà, segurament, investigar més en ambdues connexions, però sembla evident que Frederic Godàs tenia l´ànima oberta i estava assedegat per aprendre dels nous corrents pedagògics. A mí m´agradaria que hom quedés amb la idea d´un Godàs obert al món, inquiet, amb desig perpetu de superar-se i millorar la seva obra . Només cal resseguir els escrits – i els fets- en el Butlletí per a comprovar-ho.(36)
També és necessari i just dedicar unes ratlles a la figura de Victorina Vila, la seva esposa. Nascuda a Albesa l´any 1885, realitza els estudis a l´institut de Lleida i de música al Conservatori de Barcelona; va estar cantant a l´Orfeó Català i alumna de Francisco Tàrrega i del mestre Lluís Millet. Casada amb Frederic Godàs tingueren sis fills, dels quals en morí una de petita. Fundà el Co.legi Minerva per a noies i fou en tot moment un puntal per a Frederic Godàs. El seu caràcter era dur i un pèl sec, una de les causes de les dificultats del Liceu a partir de 1920. Però tothom recorda la seva dedicació total als alumnes interns quan es posaven malalts i , evidentment, pujar una família de sis fills no era tasca fàcil. Morí a l´exili, a Mèxic, l´any 1962. La seva filla Elvira que assenyala, “la meva mare era més d´esquerres que el pare!”(37)- potser per la fòbia que tenia als estaments eclesials a causa dels entrebancs que havien posat a la seva obra educativa-, insisteix a reconèixer el paper de la seva mare a l’hora de fer possible l´obra del Liceu Escolar.
Finalment en aquest apropament al tresor del Liceu, cal parar atenció en els seus mestres, que mereixen ser estudiats a fons. A part de Sabater Mur, que ja hem esmentat, caldria citar Joaquim Maurín i Víctor Colomer, que un paper tan destacat tingueren després en la política (POUM). Hi donaren classe també Samuel Gili i Gaya, Josep Estadella, Josep Sales, Josep Mulés, Josep Ma Aznárez, Enric Arderiu, Antoni Torres, Fermí Palau ... Seria molt interessant que tal estudi detallat s´emprengués. Perquè allí hi havia una concentració de generositats, de persones que estimaven l´educació en una proporció que rarament es dóna en un centre educatiu. Fet que explica la lluminositat especial que desprèn l´acció educativa del Liceu. Valdria molt la pena, doncs, tenir un estudi aprofundit de les trajectòries de tots aquests mestres que un dia Frederic Godàs cridà per a fer una gran obra pedagògica comuna.
Notes
(36) Una altra conseqüència ben útil de la celebració del Centenari de la fundació del Liceo seria l´edició en facsimil de tots els seus Butlletins, per a què se´n pogués copsar plenament tota la bellesa interior que els amarava.
(37) Conversa amb Elvira Godàs Vila, maig 2006
Una mica em sembla que ja l´he anat desvetllant a mesura que anava escrivint l´article. Però resumint la meva impressió, el tresor del Liceu està sobretot en la il.lusió, en la passió per l´obra ben feta, en el respecte real pel nen que es nota en totes les accions que es descriuen de les activitats del Liceu.
S´hi troben les activitats normals en tota escola, que s´han fet i es faran sempre: exposicions dels treballs dels alumnes, excursions, reglament del centre ..., però n´hi ha d´altres que tenen un toc especial. L´aire de màgia, d´alè espiritual, que es necessita en tota obra pedagògica que vulgui marcar profundament les generacions d´alumnes que passen per una determinada escola.
Aquesta màgia es nota immediatament en el mateix Butlletí, del que ja hem parlat. No és un patracol burocràtic o acadèmic més, normalment il.legible, per a complir l´expedient, no! És l´ànima viva del Liceu feta lletra impresa.Gairebé s´hi veuen bategar les lletres! ... Hi veiem periòdicament articles de Frederic Godàs, marcant la línia educativa del centre, tensant l´arc: “ Sobre l´ensenyament de la Historia” “ Carta a un alumne (`De la intimidad´) , “Ya bachilleres!”... però també articles d´altres professors: “La educación física en las escuelas de Primera enseñanza”, de Josep Estadella, “ Sobre la Historia de la Pedagogia española”, de Francisco Sancho “ El treball i la nostra dignificació”, de Fermí Palau.
Els alumnes hi intervenien, amb naturalitat i regularment: així hi llegim articles magnífics de Joan Sarradell (el futur diputat liberal), Domingo Batet, el fill del general Batet, llavors a Lleida, de Joan Bergós, l´arquitecte ...
També fou molt notable la iniciativa dels cicles anuals de Conferències que donaven tant alumnes com professors. Veure que alumnes de batxillerat pugen a la mateixa tribuna que els professors i parlen “ Meteoros luminosos” ( Enrique Mías, abril 1910), “La navegación aerea: dirigibles y aeroplanos” ( Manuel Mercè, maig 1910) “La belleza” ( Maria Lois, 1913). A més - i això era característic del Liceo - aquella iniciativa no fou només d´un any, sinó que any rera any veiem que es succeixen els cicles de Conferències, alternant-se alumnes i professors i amb l’habitual cloenda del Sr.Godàs. Per a que es vegi que no eren coses de tràmit: En el Butlletí de gener de 1913 es comprova que l´alumna Maria Loís donava una conferència titulada “Feminismo” en la que deia :
“ Yo exigo la educación de la mujer y el cumplimiento de sus derechos en nombre de la Moral, de la Caridad y de la Justicia” .( 38)
¿No és això admirable? ¿No devia sotragejar aquestes iniciatives, el respecte que demostren per la personalitat de l´alumnes, la societat lleidatana? No és gens d´estranyar l´impacte del Liceu!
Finalment, vull assenyalar com a notable - i altre cop insistint en que van durar
mentres Frederic Godàs dirigia el centre (39)- les reunions pedagogiques de professors,
NOTES
(38) Maria Lois és de les persones més suggerents que apareixen entre els alumnes del Butlletí. Filla de les Borges Blanques, primera dona llicenciada en Filofofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, fou professora en l´Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat. Casada amb Jordi Rubió i Balaguer l´any 1919, morí, malauradament molt jove. (Informació de Anna M. Rubió, de l´Escola Superior de Bibliotecàries). Segons la familia de Melani d´Urgell, que m´ha facilitat la informació, a ella es deu que Borges Blanques fos la destinatària d´una de les primeres Biblioteques de la Mancomunitat.
que es feien voluntariament, els diumenges. Per a que se´n vegi l´interès cito textualment la nota que apareix en el Butlletí de desembre de 1911:
“ En las reuniones que nuestro profesorado sigue teniendo los domingos por la mañana en el Colegio Minerva, se han discutido los siguientes temas: “ Influencia ejercida en el campo de la pedagogia por Rousseau, Pestalozzi y Froebel”, ponente D.Federico Godás.” ”Las Bibliotecas infantiles como elementos de educación”, ponente D. Enrique Arderiu.
Però voldria acabar retornant al respecte i estima per l´alumne. Que no cal confondre amb una pedagogia de color rosa i tova. En absolut!. El fet de demanar-los conferències, articles per al Butlletí, no en té res de tou, sinó que és un element d´exigència i confiança alhora. En el Reglament intern del Liceu Escolar, en el seu punt 11, s´hi llegeix:
“ El trato con los alumnos deberá ser afectuoso pero no excesivamente familiar. No debe olvidarse que con una dulce severidad se obtiene de los niños resultados excelentes”
Res, doncs, de confondre pedagogia activa amb pedagogia tova! Després d´assenyalar, en el punt 27, que “ El método activo se aplicará en todas las cuestiones. Intervención del alumno continuamente. Forma interrogativa habilmente manejada. Ejercicios cortos y variados...” assenyala, en el 29:
“Durante los momentos de trabajo intensivo debe exigirse una disciplina absoluta; no debe permitirse la mínima distracción. Hay profesores que viendo a varios alumnos que no escuchan o hablan, o se vuelven atrás, o hacen algo con las manos, van siguiendo sus explicaciones como si tal cosa no existiese. No debe ser así. O atención completa o no hay clase...”
Després d´haver-hi pensat molt, trobo admirable la tasca endegada per Frederic Godàs i els seus col.laboradors. Estudiar allò que van fer i com ho van fer, reconforta. Ens fa sentir orgullosos de ser educadors. T´adones encara més de la grandesa d´una tasca educativa ben feta!.
Per això és important que la tasca del Liceu Escolar es difongui.
Un exemple només, per acabar. L’article del Butlletí d´agost de 1913, titulat significativament “El alma de nuestra Escuela”, l´acabava Frederic Godás amb aquesta reflexió: “Todo cuanto se haga a favor de los niños contribuirá al mejoramiento de la sociedad”. La comparteixo plenament, aquesta idea. Sembla banal, però no ho és gens. Ens fa conscients que si bé no en som els únics ni principals actors, nosaltres també col.laborem a conformar la societat de demà. I dóna una dimensió profunda i engrescadora a la tasca dels educadors. En definitiva, la pedagogia activa del Liceu, de respecte profund pel nen, és plena d´exigència i d´il.lusió. Bucant tensar l´arc de l´ànima. L´ ànima del nen i la del profesor ...
Aquest és el tresor del Liceu: Que ens ajuda a renovar l´engrescament per la tasca d´educar els nois i noies del nostre país! Moltes gràcies, per haver-nos fet tan rics !
Josep Varela i Serra
Lleida, juny 2006